Carrer de Joan Camps i Giró, 1 Tel. 93 870 21 53 / 93 842 68 40
Horari:
Divendres i dissabtes, de 18 a 20 h
Diumenges, de 12 a 14 h

El projecte en què s’endinsa Ramon Aumedes en aquesta mostra se’ns presenta com un viatge. Un viatge a la recerca d’una identitat, acompanyat en aquesta ocasió per la Mar Aumedes, l'Alex Santafé i en Pere Vilardebó. Un trànsit entre formes i estructures que, per la seva constitució, per la seva forma, ens busquen, a nosaltres, com a referent. En el seu gest, suggerint-nos petits moments d’observació que ens evoquen a pensar en com és i com funciona el nostre món, com funcionem nosaltres. Parlo d’identitat, perquè les formes m’hi fan pensar. Què són? Formes que busquen la senzillesa més innocent, més completa i que d’altra banda estan plenes de petits detalls, de peculiaritats que fan real la seva identitat, allò que fa que les tinguem en compte, encara que sigui com a objectes. Potser part de la joia de viure.

Ramon Aumedes, Natural, 2013 Sèrie de 18 obres; 4 pintures de polièster i fòrmica, de 116 x 170 cm; 14 pintures sobre metacrilat, de 170 x 116 cm

Tres espais ens obren tres línies de pensament. Tot viatge té un punt d’inici i aquest ho vol fer des de la senzillesa i l'obvietat de la realitat. Mirant i escorcollant unes peces que parlen de la pedra. La natura i un dels seus objectes, inanimats, freds, aparentment estèrils, que ha donat una veu potent als homes des del naixement de l’escultura. N’és condicionant. Tot el que ha rebut, ha vist d'allò que l’envoltava, ha fet servir per fer-se sentir. Una veu capaç de potenciar el missatge i fer-lo, fins i tot, comprensible per a si mateix. Una veu que ens ha permès comprendre les formes des del punt de vista, no de l’observador, sinó de l’acció, transformant-les en el nostre reflex. Aquesta sèrie de peces destil•lades en formes gestuals es complementen per la irrupció del producte d’aquesta mateixa transformació constant que fem de la natura. L’arquitectura, els pensaments d’una cultura de i per les formes, d’habitar i de pensar l’espai. El sorgiment, de la pedra, la ciutat, com a forma i com a continent. Una forma que ens remet a la pedra, però que com a continent és a les persones a qui ens empeny, cap a allò social.

La reflexió sobre aquestes formes socials és la que ens porta al segon estadi. Les formes, els pensaments, els costums, ara fan un gir cap a les persones, la gent: els nostres companys, els nostres veïns, aquells a qui encara no coneixem. I, per parlar-ne, no és cap al retrat d’allò que les fa úniques, la representació pròpiament dita, sinó que és cap a allò que les fa semblants que ens fa tombar la nostra vista a l’abstracció. Retrats de desconeguts, descarregats de singularitats, és el que se’ns proposa. Un seguit de retrats de persones, alienes o properes, que ens tornen la imatge del mirall, de la pedra d’on vam sortir. Aumedes vol donar-los veu, tanmateix, sense fer-los sortir de la seva incertesa. Són veus repetides, iguals, que em recorden el remor de la gent, la seva veu, però no tant pel que ens diuen o ens deixen de dir, sinó per la bellesa del seu so, sense cap missatge clar. Pel fet de ser, se’ns demana ser-ne partícips, escampar-les arreu, ja que els papers, aquestes veus, aquestes repeticions, són per a nosaltres, potser per recordar-nos de fer servir la nostra veu, potser el nostre propi alè.

Si ascendim una mica més cap a l’última part del camí, podem pensar que, tot i que la singularitat i la seva imatge han estat el fil conductor de l’exposició, no és fins ara que trobem l’individu, retratat en la seva intimitat. Com si arribéssim a casa, després d’un llarg viatge. Però no per descansar, no sense continuar amb aquest reflex, ja que encara se’ns proposa un joc final. El reflex com a identitat, com a última realitat del que som. No es tracta ara d’explicar com ens veuen, sinó de mostrar tot un seguit d’estratègies que fem servir per fer-nos entendre i que ens entenguin amb la nostra pròpia veu. I és que en Ramon no fa sinó retratar l'altri, per especular sobre aquesta realitat i mostrar-se finalment ell mateix. La seva filla Mar, en Pere Vilardebó i jo mateix, rebem la seva imatge sobre nosaltres, per parlar de qui som a través dels seus ulls i retornar-li el reflex perquè es faci clar. Perquè no hi ha viatge sense qui el fa.

Alex Santafé