SALA CIUTAT. Centre Cultural de Granollers

Carrer de Joan Camps i Giró, 1
Tel. 93 870 21 53 / 93 842 68 40
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
www.museugranollers.cat 

Horari:
Divendres i dissabtes, de 18 a 20 h
Diumenges, de 12 a 14 h

Tancat: 1 de gener, 6 de gener, Divendres Sant, 1 de maig, 11 de setembre, 25 i 26 de desembre

Diàleg amb els artistes:Diumenge, 8 de novembre, a les 12 del migdia.Activitat gratuïta

Josep M. Jori, catedràtic i professor de Processos

de la Creació a la Facultat de Belles Arts

Vagi per endavant el nostre agraïment pel fet que les institucions de la ciutat continuïn esforçant-se per mantenir i potenciar aquelles iniciatives culturals especialment vinculades a l'indret administrat, en aquest cas un aplec d'artistes creadors d'allò visual, que sota l'enunciat proposat per ells mateixos, aspiren a besllumar a la ciutadania una escletxa del seu d'ofici.

Això fa que no sigui tant el que se'n diu una exposició col·lectiva i esdevingui més aviat una mostra o confluència d'estats d'ànim i conviccions.

Així doncs, malgrat estar habituats a l'eclecticisme expositiu contemporani, on tot s'hi val, tot s'assembla i res és el mateix, on tothom hi conflueix i alhora tothom es vol significar, hi ha quelcom que se'ns escapa, a vegades per desconeixement, però sovint per excés d'informació convencional.

On d'altres tot ho volen explicar amb contenidors semàntics que ho apleguen tot i no diuen res, perquè ho diuen tot, com ara –procés creatiu-projecte personal-, o fins i tot un contenidor tan genèric com marginador, com és –món de l'art- com si hi hagués un món propi, amb especificitats autònomes de creació, desarrelat de la complexitat de la vida, desarrelat de la vivència, el desarrelament com a condició d'objectivitat, imputable a la forta deriva científica que contamina tots els àmbits del coneixement.

En la creació, sovint, el més difícil d'assolir és la completa apertura i llibertat sense, avui per avui, cap mena de restricció. Alliberats també de la decimonònica voluntat de representació, preval, des del segle passat, el món interior de l'artista, precisament la subjectivitat desfermada, per tant, la necessitat expressiva del profund.

¿Però què és aquesta necessitat, que no podem reduir-la a un caprici egocèntric de l'artista, ni a un joc de megalomanies visuals dels comissaris i menys encara al farciment de contenidors d'art per a satisfacció dels gestors culturals?

Què hi ha per sota i per sobre de tot plegat? Com ens hi hem d'apropar? Què podem veure en tantes i tantes propostes i, millor encara, què hi podem sentir?

Quin és l'element incògnit, desconegut, que traspua unitat en tota aquesta multiplicitat d'ànims i formes expressives?

Què s'amaga darrera de cada pinzellada, de cada gest, de cada intenció, que mou pensaments i commou emocions? Tal com els nostres artistes proposen, l'enigma.

L'enigma que ens cal sentir, l'enigma de la creació, sentir allò latent, la pulsació comuna de tants autors i de tantes generacions i generacions. Sentir l'enigma d'aquesta confluència de voluntats expressives per fluir junts. Sentir l'enigma de tanta insistència i compromís amb una manera de ser al món de tants i tants creadors en tots els àmbits i modalitats de la creació.

Sentir aquell enigma que els suposa la lliure creació, per als del mètode científic, que instal·lats en llurs axiomes i mentre no es demostri el contrari en llurs certeses, no entenen, i per això ens miren displicents, els nostres camins, camins que no refuten mai ningú, ans al contrari constantment acullen, eixamplant en cada intent el nostre saber.

Capçada

… mentre hi hagi una sola persona que ho intenti ...

… on no es poden buscar referències del conegut ...

… de la creació espontània...només els Des Equilibrats … fora de la realitat social … poden gaudir-ne ...

Fins i tot no comprenen l'enigma per a ells el més insospitat de tots, i és que al cap i a la fi de la cadena evolutiva, tròfica per a alguns, s'hi trobi un espècimen, que contra tot pronòstic evolutiu faci poesia, necessiti crear.

Esdevé inversemblant que al capdamunt de la competència per sobreviure, un ésser s'escarrassi i cooperi per viure més enllà; un ésser amb un cos de percepció i transcendència que necessita alimentar-se de poesia i de creació visual en aquest cas.

Així doncs, sentir l'enigma de la creació en la munió i diversitat de recursos emprats, tant materials com conceptuals, sentir l'enigma de tanta substància invertida per donar alè i cos a tantes inspiracions.

Des d'aquest enfoc, no goso encarar l'enigma de la creació amb paraules o conceptes que el farien encara més enigmàtic; així no discernirem la qüestió, ans al contrari hi restaríem contaminats.

L'enigma, el ser de l'enigma rau en el seu caràcter incògnit, latent; si el poguéssim esbrinar, deixaria de ser enigma, deixaríem de sentir-lo, seria una altra cosa o la pretensió d'una altra cosa, i tota insistència esdevindria inútil o realment supèrflua.

No obstant, tot s'ha de dir, l'ús d'aquest terme es fa amb la voluntat d'allunyar-se de tot tipus de contenidor. No es vol ni es pot contenir la creació. El que es vol és obrir-s'hi i obrir-la sense cap mena de contenció, ans al contrari eixamplant i potenciant l'enigma que justament, apunta cap al nucli, cap al fet, cap a la pulsió latent de tota poesia visual, de tota creació.

Per aquest enfoc, intent de discerniment de l'enigma que sentim, d'allò que de bon principi se'ns escapa, ens atansarem al dir veritable de les paraules, a l'etimologia, que en darrera instància sempre ens remet a l'impuls originari del mot i, per tant, al que estableix l'evolució de la seva voluntat expressiva originària.

L'”aenigma” llatí, prové de l'“ainigma” grec i fa referència a <allò dit en sentit equívoc> o de <manera desviada>, també foscament, tal vegada amb opacitat, és a dir que fa referència a allò que no és dit o pronunciat de manera clara i directa.

El mes curiós és que l'”ainigma” grec prové o deriva del verb “ainissomai”. Ambdós comparteixen l'arrel indoeuropea “ai” que connota el fet de <donar>, fins i tot <repartir>; en una altra accepció es connota com a <posar davant dels ulls>; si els reunim seria com ara <donar a la mirada>, és a dir com a percepció, d'aquí que “ainissomai” vol significar l'acció de <donar a entendre>, o <repartir sentit>, fins i tot tal vegada <fer comprensible>.

De moment i arribats aquí, l'enigma de la creació vindria a ser aquest repartir sentit, <donar a entendre> quelcom <de manera desviada>, indirecte, altrament dit, per altres camins.

Si aprofundim una mica més, ens resulta que “ainissomai” derivat de “ainos” pren l'accepció d'apologia, amb l'arrel “apo” que indica <posar fora>, d'on l'apologia s'entén com aquell pronunciament fet fora, que donat a part, diu d'algú o d'alguna cosa una qualitat que l'afirma en el mateix fet de dir-ho o pronunciar-ho.

Per tant, donant-ho a entendre en el mateix fet d'expressar-ho. Talment com el pronunciament que fa aquell interior de l'artista, fet fora com expressió, de fet qualitat expressiva que afirma l'artista com a sensitiu d'una pulsió, d'una percepció, en el fet mateix d'expressar-se.

Sylvie Bussières

La fusta mostra a les entranyes l'elegància d'aquests “dibuixos” involuntaris...

… elogi de la matèria en el seu estat més primigeni, però també del gest revelador que ...

… un “fer-veure” que ...

El creador sempre, en tota voluntat expressiva que es condensa en .l'obra mitjançant els altres camins que donen a entendre, fa apologia, tant si vol com no, del seu art pel simple fet de fer-ho, d'expressar-se.

Si anem més enllà encara, aquest <posar fora>, i fins i tot <posar fora davant dels ulls> com afirmació, es relaciona amb el “allego” llatí que significa <escollir>, i en tant que <escollit i posat fora davant dels ulls> esdevé al·legoria que s'haurà d'interpretar com que <amb això que he escollit i poso fora davant dels ulls, jo dic o expresso d'altres coses>, l'al·legoria s'ha d'entendre, per tant, com aquella representació d'una cosa o una idea abstracta per mitjà d'un o més elements, en el nostre cas visuals, que tenen amb ella certa relació d'analogia real, convencional o creada per la imaginació de l'artista; en definitiva, signe i símbol, dels que es dedueix una percepció, un principi de sentit.

En darrera instancia és al·legoria tota aquella figura que consisteix a fer patent en el discurs, mitjançant tantes metàfores consecutives com calgui, visuals si és el cas, un sentit recte i un altre de figurat, ambdós complets, a fi i efecte de donar a entendre una cosa tot expressant-ne una altra de diferent. Finalment, la metàfora és <portar a l'altra costat>, fet i fet una translació de sentit, del sentit recte, objectiu, al sentit figurat, subjectiu; la metàfora és la desviació.

I aquí es on relliguem amb l'”aenigma” inicial, en aquella desviació o camí desviat, en tant que corba oberta com una paràbola que és una altra accepció d'apologia, a on tot expressant, posant davant dels ulls una cosa en <donem a entendre> una altra, probablement inexpressable de cap altra manera.

Aquest és el camí per excel·lència de l'art, el secret d'ofici de l'artista.

Portar a l'altre costat des de la seva interioritat, expressar a l'exterior, tot posant.-se i posant-nos davant dels ulls, aquells sentits escollits per tal de donar-nos a entendre la pulsió del Real, esdevé l'enigma latent de la creació.

Només la mirada de l'artista dotat i entrenat, llisca constantment per les aparences de les coses i així penetra l'ésser d'aquest enigma i pot manegar aquesta constant translació de sentits, tot establint vincles inèdits i sorprenents entre les realitats més profundes del món,

vincles dels que ell n'esdevé el centre, on justament batega el nucli de l'enigma.

L'artista creador, d'aquesta manera, sempre aconsegueix en la seva obra manegar el metabolisme integral de la creació de tots els fluids lluminosos de les emocions, l'intel·lecte i l'esperit, sobre la base de vibrants substàncies més denses o fins i tot sòlides, en definitiva més opaques com són tots els materials en les seves condicions plàstiques.

El compromís que viu l'artista de percepció en la pròpia carn, la immersió que fa en l'enigma de la creació és el que metabolitza, transforma la matèria en sentit, mitjançant les figures posades davant dels ulls, llenguatges visuals, per tant.

D'aquesta manera esdevé l'obra en ell i l'obra, fora d'ell, com un cos de vivència, cercant tants camins alternatius com pot per obrir-se i obrir-nos a l'enigma, encarnat en una obra exterior per al gaudi de totes les sensibilitats.

Des d'aquest compromís de l'artista creador, des d'aquest metabolisme podríem dir també, als de mirada displicent, que la poesia en darrera instància no es crea ni es destrueix, tant sols es transfigura,

Tot és el mateix i alhora res és igual, ni ara ni mai. Heus ací l'enigma que perdura.

Tant i tant perdura, que des d'un dels extrems de la nostra cultura, en l'antigor, no podem tampoc passar per alt la ressonància en el mot “apologia ” de l'entitat energètica d'Apol·lo, de tradició indoària abans que grega, entitat que personifica la llum, les arts i l'endevinació, altrament dita, la claror, el bon fer com a “poiesis” o creació i l'esbrinar els significats ocults de les coses.

En definitiva, portar correctament a la claror tot donant a entendre el sentit latent dels fets, de la vida.

Gairebé a l'altre extrem de la nostra cultura ens trobem Martin Heidegger, que ens diu de manera senzilla que <la missió de l'art és la de revelar la veritat amagada de les coses, l'ésser autèntic de les coses, l'ésser autènticament sentit de les coses>.

L'art com a intent de revelació d'una veritat desconeguda, fora o més enllà, molt més enllà del coneixement racional. En definitiva, doncs, tota creació és un acte de comportament de l'interior de l'artista, és l'acció de la seva voluntat expressiva al servei d'aquest enigma inescrutable i inesgotable, sempre latent. La creació com a apologia de l'ésser i al·legoria de l'existir.

En consonància amb tot l'esmentat, ara ens pertoca fer una breu presentació dels artistes creadors d'aquesta confluència que ens ofereixen les institucions de la ciutat. Reflexos i reflexions d'un cos de claror de cada autor.

És precisament l'eina etimològica la que ens fa comprensible el mot “autor”, mot plenament merescut i que apliquem als nostres creadors. L'autor, en la seva significació més originària, és <el que s'eleva i condueix>, s'enlaira com les aus de l'arrel indoeuropea “au” i condueix com l'auriga, d'altra banda l'auriga solar Apol·lo, que condueix la llum. També el que <augura> o endevina els significats ocults; en darrera instància, el que condueix la vivència de l'enigma i ens eleva a la claror del llenguatge visual per tal de donar-nos a entendre nous i més sentits sobre el que les coses veritablement són.

En definitiva, <el que fa créixer> el coneixement alhora sensible i transcendent i en aquest creixement, en aquest excés de vida, fa sentir l'enigma, la pulsió que sosté el món.

El camí, la paràbola de cada un d'ells, és indestriable del seu neguit, de la mirada escrutadora, fins i tot diríem del seu ser agosarat, del seu cos de percepció. Cada autor esdevé en el seu compromís i pel fet del seu compromís, una apologia de l'enigma de la creació.

Així doncs, no ens estendrem en interpretacions, que cadascú en faci les seves, ni en descripcions de l'evident, ni forçarem continguts ni contenidors; tan sols una breu selecció de paraules significades de cada un d'ells d'acord amb els seus propis reflexos i reflexions que ens atansin al nucli de l'enigma.